Els discos o Symphysodon aequifasciatus

Els discos o Symphysodon aequifasciatus formen part de la família de peixos anomenada Cichlidae,  provinent de la conca de l'Amazones a l'Amèrica del Sud. És un peix molt especial i delicat, però alhora molt valorat pels seus extraordinaris colors i la seva peculiar forma de cercle aixafat que el fa únic. A la natura se'n coneixen quatre subespècies: el disc blau, el verd, el marró i el de Heckel. Cal dir, però, que hi ha autors que consideren aquest últim com una autèntica espècie. Tot i així, avui dia es poden trobar desenes de varietats seleccionades per criadors i constantment n'apareixen de noves. Entre les més comunes i populars entre els aficionats podem citar el Malboro, el Cobalt, el Turquesa, el Blue Diamond, el Snake-skin... i molts, molts d'altres. El nom d'aquests pot variar molt segons el criador d'on provinguin.

Respecte a l'esperança de vida d'aquest peix, alguns criadors i aficionats afirmen, que poden arribar a viure prop dels quinze anys en captivitat. La seva mida quan són adults oscil·la entre els 15-22cm.

L'aigua:

L'aigua i la seva qualitat és un factor fonamental per tenir discos sans i durades. L'aigua ha de ser tova o semitova, ja que en el seu hàbitat el KH i el GH són quasi inexistents. En aquari és recomanable un KH=3ºd (duresa de carbonats), un GH=5-6ºd (duresa total) i un pH de 5.0 a 6.5. Per aconseguir aquesta acidesa en aquari i tenir l'aigua en condicions, es pot utilitzar turba, que trobarem en botigues especialitzades, i posar-la al filtre. És important, però, treure el carbó actiu i controlar el nivell del pH els primers dies, fins que tinguem la quantitat clara que necessitem per aconseguir el pH desitjat a la nostra peixera.

Un altre punt a tenir en compte són els canvis d'aigua que han de ser freqüents i regulars. Si l'aigua està bruta, és a dir si hi ha presència d'amoni/amoníac, nitrits o nitrats, els nostres discos s'enfosquiran, emmalaltiran, deixaran de menjar, i poden arribar a morir. La quantitat d'aigua a canviar i la freqüència anirà en funció de la quantitat de peixos i els litres d'aigua que tinguem (això serveix per a tots els tipus d'aquaris). Tot i així es recomana per regla general fer un canvi d'un 10% d'aigua cada setmana, cosa que evitarà, sobretot, l'acumulació de nitrats. Hi ha gent que utilitza filtres d'osmosi inversa per assegurar-se que l'aigua que utilitza per a l'aquari sigui tova, sense toxines, ni clor, però com que també elimina els oligoelements, es recomana mesclar-la amb un 30% d'aigua de l'aixeta.

La temperatura òptima és de 25º a 30º centígrads, tot i que recomanen no mantenir-la per sota dels 27ºC, ni per sobre dels 29ºC

A causa de la mida en edat adulta i la seva territorialitat, l'aquari haurà de ser molt espaiós, i destinar entre 40 i 50 litres per a cada peix. A més, s'ha de tenir en compte que aquests s'han de mantenir en grup, cosa que farà que el volum mínim sigui de 200-400 litres.

Comportament:

És un animal de comportament gregari (tendència a formar grups) i
territorial. Tot i ser un cíclid pacífic viu en grup de marcat caràcter
jeràrquic, cosa que fa que els exemplars que ocupin l'últim esglaó,
puguin patir molt si no tenen prou espai on protegir-se dels atacs dels
dominants.

No es poden tenir 2 discos sols, ja que un d'ells exercirà gran
dominància sobre l'altre, li impedirà menjar i l'estressarà fins al punt
de fer-lo emmalaltir o morir. Per aquesta raó cal tenir un mínim de
tres exemplars, perquè la dominància quedi repartida. És recomanable,
per tant, iniciar-se amb un grup d'entre 3 i 7 exemplars en un aquari de
les mides esmentades. 

Alimentació:

La seva alimentació és bàsicament carnívora, amb una dieta molt completa i d'alt valor proteic i vitamínic. Per tant, no és gens recomanable mantenir-lo només amb escama comercial. Es recomana combinar escama, pinso granulat, aliment congelat (artèmia, larves...), "papilla" per a discos o fins i tot aliment viu (artèmia viva).



Reproducció:

La reproducció avui dia és relativament fàcil entre exemplars que no siguin de varietats "salvatges". Segons els criadors, el més complicat és aconseguir una parella, ja que no existeixen diferències externes entre mascles i femelles. Una de les tècniques que s'utilitza per crear parelles és posar de 6 a 8 exemplars de mides similars en un aquari de 200 litres, amb cons de ceràmica de cria o tubs de PVC (ja que ponen els ous en superfícies verticals), alimentar-los adequadament, tenir l'aigua amb òptimes condicions i ells mateixos ja s' aparellaran. Els progenitors constitueixen una parella amb forts llaços. Abans de la posta executen "danses" característiques. La femella pon 60-200 ous de color blanquinós- ambre, que són immediatament fecundats pel mascle. Els ous fan eclosió al cap de 50-62 hores. Els alevins (les cries), absorbeixen el sac vitel·lí, comencen a nedar i s'alimenten de la secreció dèrmica que produeixen els pares. Posteriorment se'ls ha d'alimentar amb "nauplis d'artèmia", "papilla" molt triturada i de mica en mica donar-los aliment més gran.